Interrogatori de testimonis i dispensa de no declarar
(Sentència del Tribunal Suprem (Sala d’allò Penal, Secció 1a), núm. 130/2019 de 12 de març)
La sentència de referència resulta interesant en quant a l’anàlisi que fa l’Alt Tribunal de com s’han d’articular les possibles qüestions que els membres del tribunal vulguin formular als pèrits en fase de judici oral, i alhora es perfila el contingut de l’article 416 LECrim relatiu a la dispensa de declarar contra parents en el cas de menors d’edat.
Entrant en l’anàlisi de la resolució, veiem que la Sala recorda que conforme l’article 708 LECrim[1], i en relació als testimonis es permet al president del Tribunal poder dirigir algunes preguntes amb el propòsit de depurar els fets sobre els que aquells declarin; qüestió que conforme a la pràctica judicial s’ha estès als acusats i pèrits, i alhora que aquestes preguntes o aclariments permesos legalment, podran realitzar-se per qualsevol dels membres del Tribunal però mitjançant la persona del seu President.
Així, i fent referència a la STS núm. 1164/1998 de 6 d’octubre, ens fa avinent que “aunque la Ley de Enjuiciamiento Criminal prevé que sea el presidente quien interrogue, no hay prohibición alguna para que otros magistrados que componen el Tribunal, sea o no el ponente, dirijan preguntas a testigos o peritos, siempre con autorización del Presidente.
Y, como decíamos en la sentencia de 5 de febrero de 2013, la fidelidad al principio acusatorio no puede exasperarse de tal modo que reduzca al juzgador un papel absolutamente pasivo sin poder efectuar alguna pregunta que esclarezca el contenido de lo declarado.”
Tanmateix, és important tenir present i així ho fa el Tribunal en recordar allò establert entre altres a la STS núm. 780/2006 de 3 de juliol, conforme a la qual ha de fer-se un ús moderat d’aquesta possibilitat i només sol·licitar aclariments, afegint que conforme a allò advertit pel Tribunal Constitucional que en qualsevol cas haurà de respectar-se la garantia d’imparcialitat probatòria, salvaguardant que el jutjador no emprengui una activitat inquisitiva encoberta.
En definitiva, i tot i que una interpretació restrictiva de la disposició contemplada a la LECrim ens duria a un Tribunal que adopti una actitud merament passiva, això no impedeix que el Tribunal pugui sol·licitar aclariments als testimonis i fins i tot a l’acusat, excloent-se, això si, la possibilitat de formular aquelles preguntes amb contingut incriminatori que pogués conduir a completar l’actuació de l’acusació.
Entrant a valorar l’obligació de l’òrgan judicial d’informar de la dispensa de declarar que l’article 416.1 LECrim atorga a alguns parents, el supòsit que es planteja és el d’un menor que en el moment de declarar al Jutjat comptava amb 7 anys, i amb 11 a la fase de judici oral; el qual és citat a declarar pels presumptes abusos sexuals comesos pel seu pare, contra ell i a d’altres menors.
En aquest sentit recorda a la defensa, qui ha plantejat el recurs, que la previsió continguda a l’article 416 LECrim, no s’estableix en favor de l’acusat sinó del testimoni, amb el propòsit de protegir-lo enfront d’eventuals problemes de consciència que pogués originar-li l’obligació de declarar.
Y per rebutjar els plantejaments de la defensa, ho fa citant per exemple la STS de 28 d’octubre de 2014, en la qual es considerarà que cap dret del recurrent havia estat vulnerat en el moment de la valoració dels testimonis de la víctima, ni en fase d’instrucció, ni a la fase de plenari. “No era procedente efectuar al menor ni en uno ni en otro momento la advertencia que contempla el artículo 416 de la ley Criminal por carecer de la madurez que exige para decidir de forma personal y responsable cómo afrontar ese conflicto. La decisión había de ser tomada en todo caso, y lo fue aquí de forma inequívoca, por su representante legal: su madre, progenitora con la que no concurrían intereses contrapuestos.”
Tanmateix, esmentat la STS núm. 957/2008 de 18 de desembre, referenciada a la STS núm. 1061/2009 de 26 d’octubre, segons la qual i per a un supòsit similar a l’enjudiciat, estableix que “el testigo que declara (contando 16 ó 17 años de edad), sobre circunstancias que afectan la posible responsabilidad de su madre, está amparado por la misma dispensa que establece el artículo 416 de Ley de Enjuiciamiento Criminal de la misma forma que cualquier otra persona que deba declarar sobre circunstancias percibidas por sus sentidos y que pueden ser utilizadas en contra de un acusado con el que está unido por una relación de parentesco prevista en el artículo 416 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal.”
Però això darrer es veu matisat en el sentit d’allò exposat a la STS núm. 625/2007 de 12 de juliol, des del punt de vista que, “cuando la propia víctima formaliza una denuncia en forma espontánea y para obtener protección personal no es aplicable el artículo 416.1 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, que contiene una causa de justificación para aquellos que nieguen su testimonio respecto de hechos que se imputen a personas con las que está vinculados parentalmente, pero de cuyos hechos no son víctimas.”
Per tant, i fent referència a la STS núm. 662/2001 de 6 d’abril, “cuando el testigo que se encuentre vinculado con el inculpado en la forma prevista en dicha disposición, se presente espontáneamente ante la autoridad, de tal manera que su renuncia al ejercicio de la facultad acordad por dicho precepto resulte concluyentemente expresada, la falta de advertencia podrá no generar necesariamente prohibición de valoración de la prueba.”
A més a més, hem de recordar que l’article 433 LECrim fa distinció entre aquell testimoni que és major d’edat respecte del menor, respecte a la necessitat de prendre jurament o promesa de dir veritat. “Resultando así que al testigo menor de edad – y sin duda y por la imposibilidad de entender el alcance y trascendencia del acto-, no se le toma juramento o promesa de decir verdad ni se le advierte de la obligación de ser y de la posibilidad de incurrir en delito de falso testimonio. Igualmente el representante legal no procesado puede estar presente en la exploración del menor y de esta forma puede velar personalmente por sus derechos, integrando la limitada capacidad de comprensión de éste, al efecto de decidir si efectúa o no una declaración que podría perjudicar al progenitor procesado, en los términos previstos.”
Per tant, en vistes de tot allò exposat veiem com el Tribunal Suprem a completat el contingut de l’article 416 LECrim, rebutjant que l’obligació d’informar de la dispensa de no declarar es tracti d’una una imposició absoluta i encara menys que aquesta s’hagi establert en benefici de l’acusat, ans el contrari. Com ha deixat assentat el tribunal, aquesta comunicació de dispensa es veu matisada en aquells casos de persones amb falta de capacitat, en els qual l’exercici d’aquesta facultat serà valorada pel seu representant legal.
[1] Article 708 LECrim: “El Presidente preguntará al testigo acerca de las circunstancias expresadas en el primer párrafo del artículo 436, después de lo cual la parte que le haya presentado podrá hacerle las preguntas que tenga por conveniente. Las demás partes podrán dirigirle también las preguntas que consideren oportunas y fueren pertinentes en vista de sus contestaciones.
El Presidente, por sí o a excitación de cualquiera de los miembros del Tribunal, podrá dirigir a los testigos las preguntas que estime conducentes para depurar los hechos sobre los que declaren.
Santi Rodríguez Rios
Master Advocacia
BONET ADVOCAT