Guarda I Custòdia Dels Fills

Quan uns pares es separen tothom és conscient que els éssers més vulnerables i màxims damnificats són els fills. Afirmant això sabem que estem dient una obvietat però per experiència professional podem dir que, lamentablement, no sempre se’ls te presents i no sempre es pensa en ells tot el que seria necessari.

En el procés de negociació de les conseqüències d’una separació o divorci, fora de casos afortunadament cada vegada més generalitzats, sempre existeixen aquells altres on els fills de vegades actuen com a moneda d‘intercanvi, doncs si el punt de sortida, per exemple, pot ser la reclamació d’una guarda i custòdia compartida, una vegada arribat a un acord econòmic, amb certa facilitat pot desaparèixer aquell interès i limitar-se el mateix a contactes més espaiats o reduïts; o si la posició és una custòdia exclusiva, amb l’obtenció també d’unes contrapartides que no guarden directa relació amb els fills, també es pot arribar a acceptar sense més oposició que sigui una guarda compartida.

Són excepcionals, però no per això infreqüents, els casos on existint ja una resolució judicial i un compliment de les visites, es pot produir una renuncia a les mateixes a canvi de no pagar aliments o reduir-ne el seu import, o que havent-se aconseguit una resolució judicial que determina la custòdia compartida, es produeixen ofertes tot seguit proposant canviar el que s’ha obtingut en base a unes falses aparences, compromisos i promeses, per uns miserables i minsos beneficis econòmics.

Tampoc és excepcional verificar que existeixen casos on malgrat una resolució judicial determina quin es considera el règim més favorable pels menors, es dificulta la seva pràctica, impossibilitant una relació normal amb clar perjudici pels mateixos, i ara ja no per qüestions econòmiques, sinó personals de les que els fills n’haurien de restar al marge.

A banda d’aquests supòsits on prima l’interès econòmic i mercantilista per damunt del benestar dels fills, o una ofuscació que no permet veure el clar perjudici que es causa als menors, es troben aquells altres en els que els pares no saben trobar la millor solució i entren en un conflicte que s’eternitza, doncs la resolució judicial no hi posa fi i, al llarg de tota la relació posterior, obligada per l’existència d’uns fills comuns menors d’edat, faran que aquests visquin amb clara incidència i afectació aquesta criticable incapacitat dels pares derivada de no voler assumir la realitat de la ruptura, sigui quina sigui la causa de la que derivi, i prefereixen mirar inconscientment a un altre costat, abans que recuperar l’estabilitat emocional dels fills.

També volem manifestar que no sempre són els pares, que es troben immersos en un clar procés de dol per una separació que o no han instat o no han volgut o no entenen, els qui provoquen o indueixen un conflicte que acaba afectant als seus fills, sinó que són els professionals que els assisteixen els que no ajuden a trobar la millor solució ni a reconduir una situació que, contràriament, amb els seus “consells” cronifiquen, aconseguint els resultats més dolents pel seu propi client i, per extensió, pels seus fills.

En qualsevol cas, la decisió final la té el pare o la mare, i en aquest sentit creiem que per damunt dels professionals (advocats) que haurien d’ajudar en tots aquells aspectes que deriven d’una separació o divorci amb fills menors, és important recórrer a d’altres (psicòlegs infantils o de família), que tinguin la confiança de les dues parts i que puguin ser, des d’un primer moment, una referència per ajudar a trobar les respostes més adequades en benefici dels fills.

Creiem honestament que caldria fer un esforç per deixar de banda totes aquelles qüestions que són alienes als fills i analitzar cas per cas quina és la millor solució pels mateixos, i plantejar-se tot això al principi de la ruptura de la relació o en el moment de començar-se a plantejar la mateixa.

És al principi, quan tot és recent, no s’ha produït l’evident desgast i distanciament que es produeix si es perllonga la incertesa de les conseqüències i no entren tercers a radicalitzar les posicions, quan seria desitjable promoure la intervenció d’aquells professionals.

És precís que per damunt del teòric aprofitament del sentiment de culpabilitat que pugui tenir una de les parts, o per damunt dels avantatges que la major preparació en el procés pugui tenir aquell qui fa més temps que se l’està plantejant, o per damunt de la seguretat que pot atorgar estar en una millor situació econòmica i/o patrimonial, es prioritzin els fills, essent fàcil si tan sols és pensa en ells.

No hi ha, amb seguretat, cap decisió més responsable i clarament guanyadora, que aquella que aconsegueix consensuar un acord sobre els fills o delegar en un professional escollit pels dos progenitors, la millor solució per a ells. Com a mínim és el que voldrien els menors i no ha d’existir cap mena de dubte que resolent aquest punt, els altres seran més assequibles i fàcils de concloure. Ells, si us ho poguessin comunicar, us demanarien una sola cosa: que els permeteu continuar somrient al costat de cadascú.
Pels fills, els seus pares són els seus herois i heroïnes, la seva referència, el més important que tenen. I pels pares? ...
No ens oblidem d’ells.

Xavier Bonet
Bonet Advocat
Advocat de Girona