Nul·litat d'un testament

Recentment hem obtingut una sentència favorable als interessos dels clients que defensàvem en el que es demanava la nul·litat d’un testament i la declaració d’indignitat de la persona que hauria provocat tant l’atorgament d’aquell testament nul, com hauria posteriorment intentat treure benefici del mateix malgrat conèixer de primera mà en quines condicions es va fer.

Aquesta sentència dictada per un Jutjat de Girona, ha estat confirmada per l’Audiència Provincial de la mateixa ciutat i d’aquí que, pel seu interès, estem en condicions d’explicar què va passar i quin preu es por arribar a pagar -de forma justa a ulls de tercers-, per haver-se volgut aprofitar de la fragilitat, vulnerabilitat i nul·la consciència d’un familiar directe induint-la a fer una cosa que en circumstàncies normals mai hauria decidit i mai hauria permès.

El cas en qüestió fa referència a una mare vídua que va decidir que tots els seus béns fossin pels seus tres fills, sense distinció entre ells, atribuint-los exactament la mateixa proporció del que al llarg de la seva vida, amb notable esforç, havia aconseguit.

No havent fet mai testament, va fer-ne un, que hauria d’haver estat l’únic, en el que decidia que quan faltés, es fes aquest repartiment igualitari, com acostuma a ser habitual en gran nombre de casos.

No obstant, passats uns anys, i aprofitant-se de la situació de la mare, cega i amb clara pèrdua de la seva capacitat cognitiva i volitiva, és a dir, sense poder saber què passava en el seu entorn i sense poder tenir les eines mentals necessàries per a decidir sobre les qüestions que l’afectaven, un dels fills i a esquenes dels altres i de qualsevol tercer que pogués resultar alertat per aquests moviments, va començar a planificar com podria aconseguir que tot el que en el seu dia s’heretaria per part dels tres germans, doncs la mare havia facilitat una còpia del testament a tots tres, fos només per a ell.

D’aquesta forma, amb la col·laboració directa o indirecta de terceres persones que havien de participar necessàriament en l’atorgament d’un nou testament, atesa la situació de ceguesa de la mare -i respecte dels quals deixarem en dubte fins quin punt podien conèixer tots o alguns d’ells el que realment estava passant-, van aconseguir que un Notari acceptés com a conseqüència de la garantia que li suposaven totes aquelles persones, que la senyora en qüestió tenia capacitat, autoritzant aquell testament, a partir del qual quedava aquell fill com únic –i injust- destinatari de tots els béns de la família.

Aquesta maniobra es va mantenir oculta per un període de 10 anys fins que malauradament va morir la mare i, en obrir-se el testament,t es va descobrir la seva existència.

Amb el que no comptava l’espavilat fill, era amb el fet que com a conseqüència d’haver deixat sense efecte també el mateix dia del testament uns poders notarials que la mare havia fet a favor dels tres, i que sí que es va notificar a la resta, els seus germans, hàbilment, promoguessin una urgent incapacitació de la mare, demostrant-se dos mesos després que realment no tenia capacitat ni consciència per atorgar aquell document de revocació de poders. Recordem que del testament no se’n sabia res.

Evidentment, 10 anys més tard, es va impugnar el testament, aconseguint que es declarés nul i sense cap valor.

Acordada aquella nul·litat, el testament que hauria de ser ara vigent, era lògicament l’anterior, és a dir, aquell que beneficiava als tres fills per parts iguals. Però creiem que tothom estarà d’acord que no seria just ni lògic que aquell qui ho va voler tot, tingués igualment la seva part, sense perdre res, malgrat haver fet una cosa tant execrable com enganyar la mare i utilitzar-la, sense saber-ho ella, per aconseguir els diners dels seus germans.

Per tant, arrel de la petició que també des del despatx BONET ADVOCAT es va efectuar, les dues sentències dictades han determinat que clarament s’ha produït una situació d’indignitat. Aquesta indignitat provoca que aquell fill perdi tots els drets que pugui tenir sobre l’herència, i aquesta augmenti en favor dels seus germans en no existir descendents del primer.

Malgrat l’oposició efectuada en aquest sentit, es va acabar considerant indigne a aquell fill: perquè era perfecte coneixedor de l’estat de la seva mare; perquè va buscar com a testimonis persones que no la coneixien i que simplement el van voler ajudar, si és que no tenien un coneixement més ampli; perquè sabia que la voluntat de la seva mare pocs anys enrere havia estat una altra ben diferent com era repartir el mateix per a cadascun dels fills, sense distinció; perquè pretenia robar d’aquesta forma als seus germans; perquè, a més, malgrat ser conscient que el testament era nul, va intentar fins el darrer moment aprofitar-se del mateix; perquè creia que en el pitjor dels escenaris quedaria com s’havia disposat abans i que no tenia res a perdre.

Afortunadament això no ha estat així, i l’hereu que ho va ser amb manipulació, amb falsedat, amb aprofitament de les relacions familiars, ara no és ningú. No té dret a res. Ho ha perdut tot.
La mare no ha pogut dir res en tota aquesta història. Ningú, però, té cap dubte que d’haver pogut parlar, hauria decidit el mateix final. Aquest és el preu de la indignitat.

Xavier Bonet
Bonet Advocat
Advocat Girona