La prepotència d'un banc
Ells ho proven
Fa uns mesos va venir un client que em va exposar com el director d’una entitat bancària el pretenia convèncer per què disposés de la indemnització que havia rebut per un greu accident, invertint en productes financers de l’entitat que no tenien pràcticament risc i que li suposarien uns guanys importants.
El meu client es va oposar de forma reiterada doncs mai havia fet cap operació de mínim risc, i sempre havia tingut els seus diners, no excessius, en comptes d’estalvis o de termini.
Un dia, però, aprofitant-se de la confiança que tenia amb el director i les seqüeles derivades de l’accident que minvaven la seva capacitat, li van fer firmar uns contractes, dels que ell no n’era conscient, provocant que a partir d’aleshores comences a jugar-se el seu capital, del que pretenia viure la resta de la seva vida, en un mon especulatiu del que cap informació tenia i que encara que li haguessin volgut explicat, res hagués entès.
Quan en va ser coneixedor d’aquesta injustificada i criticable conducta per raó de les pèrdues que es començaven a produir amb aquell caramel enverinat que se li havia ofert i que ell s’havia negat a acceptar –donant-li el temps la raó-, es va adreçar a la sucursal trobant-se les excuses del Director en qüestió i posant a les nostres mans la corresponent reclamació.
Per part de l’entitat tot van ser “facilitats”: no es va voler facilitar al client còpia de la documentació ni dels contractes; no es van voler agafar les reclamacions extrajudicials enviades, rebutjant incomprensiblement les mateixes; no es va donar cap solució malgrat l’oferiment de diàleg per trobar sortides; i es va obligar a judicialitzar un comportament que hagués pogut ser resolt de forma ràpida i satisfactòria per les parts.
És clar que davant aquesta inexistent predisposició, es va interposar la corresponent demanda judicial, essent sorprenent que dins el termini que es va donar a l’entitat bancària per a contestar, aquesta no ho fes. És a dir, va deixar passar el temps i se la va declarar en rebel·lia processal.
Faig un incís per explicar que amb aquesta conducta no vol dir que acceptés que teníem raó, sinó simplement que perdia la possibilitat de dir per escrit quina era la seva posició en relació a la reclamació efectuada, però no perdia ni renunciava a la possibilitat d’obtenir un resultat favorable, doncs l’entitat va comparèixer en el procés per demanar que seguís el judici endavant i va intentar amb tots els seus recursos que es desestimés la reclamació i s’imposessin totes les despeses d’aquest procés al meu client.
Al principi vaig pensar que havia estat un error o omissió involuntari de l’advocat que representava els interessos d’aquella entitat i que això li passaria factura, lamentablement, doncs no es desitja el mal de ningú, i menys d’un company.
La realitat és que, preparant el judici, vaig poder observar que aquesta era una estratègia habitual utilitzada per aquesta entitat amb l’objectiu de no haver d’explicar fins a judici els seus arguments de defensa i deixar d’aquesta manera més indefensa encara a la víctima dels seus actes.
Actuació aquesta legítima, però de baix nivell, com també hauria de tenir la mateixa categoria l’actitud de no voler agafar un burofax i rebutjar-lo, exterioritzant una prepotència que no es correspon amb la imatge que pretén o voldria donar.
En qualsevol cas, el procés va seguir endavant i es va produir un judici després del qual el jutge que no va tenir cap dubte en condemnar a l’entitat bancària a indemnitzar al seu client pels danys i perjudicis causats, més interessos i costes judicials.
La va condemnar per quedar clar que el meu client no tenia capacitat per contractar aquest producte.
La va condemnar per què, malgrat saber-ho, a l’entitat no li havia importat aquesta situació per fer-li signar unes operacions en les que tan sols guanyava ella.
La va condemnar per saltar-se els protocols necessaris que exigien aquest tipus d’operacions.
En definitiva la va condemnar, i això ho dic jo, per clara prepotència, en no voler parlar, en no voler dialogar, en pensar que era un cas en el que el més dèbil, el que no té els seus diners, el que potser no arribaria a litigar, no s’acabaria ensortint.
Xavier Bonet
Bonet Advocat
Advocats Girona